Respon per Manneduu, és un monstre de dos metres, pesa 300 quilos i té la cara molt dura. Se’l coneix com il pugilatore (el boxejador), però és inofensiu. No té braços, almenys adherits al cos. Manneduu, una escultura de roca calcària, és l’estrella de l’exposició que des d’ahir ofereix el Museu Arqueològic de Catalunya (MAC) en col·laboració amb la Fundació Mont’e Prama i les autoritats regionals de Sardenya i del Ministeri de Cultura italià, entre d’altres.
La mostra, amb més de 200 peces, dissecciona la cultura nuràgica, que va florir a l’illa mediterrània fa uns 4.000 anys i que avui encara és una font de misteris.
La cultura nuràgica, gairebé contemporània de la talaiòtica, va esquitxar Sardenya d’estructures de pedra
Nuràgica? Els nurags – nuraghi en italià, nuraghe en sard– són les construccions que defineixen aquest període i que encara avui marquen el paisatge sard. Perfectes torres en forma de tronc, fastuosos túmuls mortuoris, casalots. Més de 7.000 construccions en pedra. Per això la mostra es diu Sardenya, l’illa megalítica , i et fa viatjar enrere en el temps i cap a l’est: la cultura nuràgica recorda molt la talaiòtica de les Balears –una mica posterior, segons les hipòtesis arqueològiques– i, com aquesta, ofereix més incògnites que certeses.
Quin coneixement o relació tenien els constructors d’unes illes amb els de les altres? Van influir els sards en els balears? Els van ensenyar a construir? “Aquesta exposició explica el sentit de la Mediterrània, que ha estat durant segles com una autopista amb diferents àrees de servei”, va metaforitzar ahir a la presentació el director científic de la Fundació Mont’e Prama, Giorgio Murro.
El 1974 es va descobrir en un jaciment al poble de Cabras una fabulosa necròpoli que no ha estat excavada mai del tot.
Hi han aparegut fins ara 125 tombes, la majoria de les quals ocupades per homes joves que els arqueòlegs estimen que devien pertànyer a un mateix grup familiar o parental i que ofereixen senyals d’haver estat molt en forma.
Paral·lelament, va sorgir un espectacular conjunt de 125 estàtues de pedra, algunes de més de dos metres d’alçària, com la de Manneduu, creades entre els segles X-VIII a.C. i destruïdes després de la invasió cartaginesa de Sardenya, al segle V a.C. No és clar si representen els guerrers enterrats a la necròpoli o avantpassats mítics o herois divinitzats o si, d’altra banda, volen personalitzar algun fet històric de la comunitat que els va crear.
“No sabem qui va esculpir aquestes obres, no sabem per què les col·loquen allà, no sabem si volen sacralitzar l’epopeia de la cultura nuràgica,
no sabem quina escola els ensenya a fer això... Han estat tres mil anys sota terra i avui en tenim al voltant tota classe de teories fantasioses”, va dir ahir el president de la Fundació Mont’e Prama, Antonio Muroni.
La mostra exhibeix maquetes, vídeos i fotografies dels nurags, analitza els hipogeus o sepultures col·lectives excavades a la roca (més de 2.400) i explica els menhirs disseminats arreu de Sardenya. N’hi ha més de 740. També presenta una sèrie d’estatuetes femenines associades al culte neolític de la deessa-mare. També hi ha armes o estris d’ús diari. El punyal en forma de lletra gamma és una autèntica meravella. Pur disseny nuràgic.
Fins al 2 de novembre.
