Tant els defensors de les polítiques de la diversitat com els seus crítics apel·len a la llibertat i si obtenen conclusions tan diferents és perquè no tenen la mateixa idea de llibertat. La idea purament negativa de llibertat que té el liberalisme l’encega per a certs privilegis i relacions de poder que considera naturals i no vol revertir. La crítica dels privilegis és interpretada com una lesió dels drets individuals i un atac a la llibertat de tothom. La maniobra retòrica consisteix a utilitzar la semàntica de la llibertat de tothom per universalitzar una causa particular; en nom de la llibertat general es defensa no modificar una realitat que de fet no beneficia tothom. Aquesta narrativa funciona quan es té una concepció de la llibertat com a simple no intromissió, típica del liberalisme.
Davant la idea liberal de llibertat, la concepció republicana no l’entén com a absència d’intromissió; únicament podem actuar i desenvolupar la nostra llibertat en interacció amb els altres, de manera que no hi ha un subjecte anterior a la societat sinó que el subjecte es constitueix socialment. Per això, la manera com s’organitzi la societat en conjunt és decisiva per a la llibertat que cadascú hi pot desenvolupar. El liberalisme té una incapacitat de veure fins a quin punt les relacions de poder ens constitueixen com a subjectes socials i que la integració social té com a preu determinades normalitzacions que haurien de ser examinades amb criteris de justícia. Injustícies històriques i sistemes d’opressió s’han sedimentat fins a semblar en ocasions normals, no problemàtiques i fins i tot resultar invisibles, sobretot per als que no les pateixen. La mirada liberal, ingènua o interessada, no veu que les nostres societats estan estructurades per privilegis i desavantatges permanents.
Els éssers humans vivim atrapats en certes normalitats (normes que s’han convertit de vegades en gairebé invisibles), que distribueixen d’una manera molt desigual les oportunitats. Per això estem obligats a examinar una vegada i una altra si en aquella normalitat tots hi tenim la mateixa llibertat. El liberalisme creu que les polítiques d’intervenció per assegurar la diversitat i la inclusió suposen una amenaça per a la llibertat perquè ens considera a tots en un pla de partida igualitari o, d’acord amb la ideologia meritocràtica, qualsevol podria arribar on volgués si treballa de valent. Això ha estat portat al grotesc per aquella oligarquia de l’extrema dreta que Musk o Zuckerberg representen, aquella cultura bro i la masclosfera que reivindica certes formes rotundes de masculinitat, l’exhibicionisme de la força física o de la potència tecnològica.
És revelador constatar quina concepció de la societat explica en última instància aquest gir que combina paradoxalment individualisme extrem i conservadorisme social. Els poderosos no estan interessats en el fet que una intervenció política en termes de diversitat i inclusió modifiqui les condicions gràcies a les quals gaudeixen de la seva privilegiada posició. L’estratègia per impedir-ho no és defensar directament els seus privilegis sinó provar de mostrar que amb aquelles polítiques es trenca una cosa comuna. Proven de convèncer-nos que si cal abandonar les polítiques de la identitat és perquè la societat constitueix un tot sa, neutre, veritablement comú, que només estaria amenaçat pel separatisme particularista.
El liberalisme creu que les polítiques per assegurar la diversitat suposen una amenaça per a la llibertat
La crítica al políticament correcte o al wokisme es du a terme des del sobreentès que l’únic problema de la societat és que hi hagi qui no s’adapta prou a les normes comunes: que pretenguin afegir altres categories sexuals a les dues existents; que s’obstinin a parlar una llengua “particular” quan n’hi ha una de comuna; per això s’exigeix als migrants que s’adaptin a la nostra civilització, que no sabríem gaire bé com definir, si amb ceba o sense; des de la cultura dominant la qüestió de l’homosexualitat es planteja en termes de tolerància, perquè tothom té un amic homosexual; per accedir a llocs de poder, a les dones se’ls exigeix una competència que tots els homes semblen posseir de sèrie i que no se sap qui té el dret a definir. Es critica que les polítiques de la identitat fragmenten les nostres societats, donant a entendre així que no ho estan, com si no tinguéssim profundes diferències sobre la nació, de quin és el valor principal de la democràcia, de quina manera s’ha d’entendre l’emancipació de les dones o quin és l’espai de la redistribució. Qui lamenta la divisió sol estar intentant protegir alguna cosa de la discussió pública.
Lee tambiénResistència democràtica
El liberalisme desitja que no hi hagi interferències, que ningú no ens digui el que hem de fer, com si la societat mateixa no estigués de fet estructurada de manera que prescriu un munt de coses. La vida social és una intromissió contínua, intencionalment o no. La pretensió de canvi que és desqualificada com a imposició del políticament correcte no és una intromissió injustificada en la llibertat dels altres, sinó l’intent d’establir una altra normalitat.
Podem discutir si la norma vigent és millor o pitjor que la proposta, però no té cap sentit donar a entendre que hi ha una normalitat vigent que respecta la nostra llibertat i una altra d’alternativa que provaria de limitar-la abusivament. Els crítics de la correcció política han tingut un èxit relatiu a l’hora d’interpretar selectivament algunes normes socials com a atacs a la llibertat individual mentre n’ignoren d’altres, però els seus arguments són molt febles i, sobretot, se’ls veu la intenció.