Ens passa a tots, a tots els països, sempre. Fora d’això, serem persones temperades i raonables, però hi ha un tema, un punt de vulnerabilitat, que ens treu de polleguera. Com una dentadura sana tret d’un queixal amb un nervi a l’aire.
Podríem estar parlant d’un veí, o de la germana del marit, o de José Mourinho, però el meu propòsit avui és limitar-me a la política. M’inspiro en un terme que acaba d’aparèixer en el vocabulari de l’anglès dels Estats Units: Trump derangement syndrome. La millor traducció de derangement , crec, és trastorn.
Però no, Trump derangement syndrome ( TDS) no vol dir el que suposeu. No té a veure amb l’estat mental del president dels Estats Units. Ben al contrari. Descriu la reacció que Trump provoca en els altres. ChatGPT m’ho tradueix com a síndrome d’odi irracional a Trump o síndrome de rebuig extrem a Trump. El terme el fan servir els devots de Trump com a burla contra els que cauen en la trampa de permetre que l’home taronja els faci embogir.
M’imagino el que estan pensant alguns lectors habituals d’aquesta columna. Que jo soc un cas de manual. TDS en estat pur. Doncs no. Malgrat que he publicat prou arengues contra Trump els últims deu anys com per omplir diversos llibres, penso que no. De seguida m’explicaré. Però mentrestant oferiré altres exemples de la malaltia, més enllà del país que fins fa no gaire es considerava “la millor i última esperança de la humanitat”.
El més proper que se m’acut es relaciona amb la fúria que inspiren en molts espanyols els catalans, especialment els indepes ( CDS ?). He après a evitar la qüestió quan viatjo a Madrid. Puc estar conversant sobre qualsevol altra cosa amb la més grata afabilitat, però sé que si revelo que no comparteixo el sentiment general anticatalanista s’arruïna el sopar, o el cap de setmana, i que hi ha una possibilitat que es mori el que podria haver estat una feliç amistat. No en tots els casos, esclar, però el risc sempre hi és i, per si de cas, val més no tocar el tema. Igual si soc a Anglaterra i surt a la conversa el megapolaritzant Brexit. Pel que fa a Israel, bé, ja ho sabeu.
Els devots del president americà fan servir com a burla el TDS: síndrome d’odi irracional a Trump
Veig una variant de la síndrome a l’Argentina. Quan soc allà, entenc que un tema tabú amb gent que acabo de conèixer, però també amb alguns amics, és el peronisme. O la figura concreta de Juan Domingo Perón. Dels dictadors que hi va haver al segle XX Perón va ser dels més benèvols o, si ho prefereixen, dels menys malvats. No dubto que l’impacte que va tenir en l’economia expliqui bona part de per què l’Argentina ha estat un país en gairebé permanent subdesenvolupament des de fa més de mig segle, però Hitler no va ser. Ni Franco, ni Mussolini, ni Pinochet. No em mateu (sento Javier Milei cridant-me: ¡“Morite, pelotudo, no entendiste un carajo!”), però Perón podria guanyar el premi al dictador més simpàtic dels últims cent anys.
Tornant a la meva estimada Espanya, tenim dues paraules que moltes vegades converteixen gent plàcida en gossos rabiosos: Pedro Sánchez. Potser la meva meitat espanyola, la madrilenya, no està gaire desenvolupada, però no ho entenc. La veritat és que no hi ha res ni ningú en la política actual d’aquesta terra que em provoqui reaccions furibundes. Observo el panorama amb irònica fredor i res més. Ara, si Ayuso arribés a la presidència del govern, és probable que la meva temperància es posés a prova. Vivim temps perillosos. Exigeixen que hi hagi gent al poder capaç de comportar-se amb sobrietat a l’escenari internacional, no pandereteres de poble.
Trump? No, no em treu del tot de polleguera. Odio la banalitat que representa i no puc deixar de preguntar-me per què tants milions el consideren digne de ser president, però quan m’he vist amb aquesta mateixa gent en llocs com la Pensilvània rural, no m’he transformat en un energumen. Els miro com a espècimens d’interès antropològic, o com un altre exemple més de com de demencial que pot arribar a ser l’eterna comèdia humana. Trump, com a persona, és merament ridícul. És un nen infeliç, maltractat pels seus pares, en el cos d’un home de gairebé 80 anys. Si no fos president, o milionari, crec que em provocaria tendresa, com el seu germà gran, Fred, que va morir d’un infart causat per l’alcoholisme als 42 anys.
Lee tambiénSolució al problema d’Israel-Palestina?
Tot plegat no vol dir que em cregui un ésser superior, immune a explosions maniàtiques d’indignació. Detecto les llavors del que es podria dir VDS en la meva reacció al vicepresident de Trump, JD Vance. A Trump el veig amb bolquers; a Vance, amb l’uniforme negre d’un capità de la Gestapo. No és ximple el catòlic convers, però sí el súmmum del cinisme. El cruel interrogatori a què va sotmetre el president d’ Ucraïna, Volodímir Zelenski, al despatx oval el va delatar com la més malvada de les males persones, i com un idiota incapaç de mirar-se al mirall i entendre que és un cuc moral al costat del lleó de Kíiv.
El trastorn que sí que pateixo fa temps és PDS, amb P de Putin. Algú només m’ha de proposar la més mínima excusa per a les accions d’aquest criminal, començant amb la invasió d’ Ucraïna, perquè jo perdi tot control. Que em converteixi, precisament, en un energumen. Quan algú em surt amb aquella estupidesa que les matances en sèrie de nens ucraïnesos, i les mil i escaig baixes diàries que fa mesos que pateixen els soldats russos, són culpa d’ Ucraïna, o d’ Occident, o de l’OTAN, bé... en el millor dels casos m’aixeco i me’n vaig. Gairebé, gairebé embogeixo no tant per l’argument, sinó per la incapacitat dels meus interlocutors de veure que Putin és el pitjor càncer que afligeix el món.
Gairebé embogeixo per la incapacitat dels meus interlocutors de veure que Putin és el pitjor càncer
Esclar, jo, com els que responen amb idèntica ràbia quan surt el tema català, estem convençuts que tenim la més absoluta raó. No hi ha cap possibilitat, ens diguin el que ens diguin, que canviem d’opinió. La diferència, trobo, és de proporció. Tinc gravada al cap la citació de Saul Bellow que diu que la indignació corroeix massa i per això cal reservar-la per a “la gran injustícia”. Pot ser que m’equivoqui. En el dubte rau la savie-
sa. Pot ser que Puigdemont o Pedro Sánchez mereixin generar la mateixa dosi de trastorn que Putin o Trump. Calma, però no ho crec.