Ibercamera tanca temporada presentant la nova sensació del podi, un director txec que va estar anys al capdavant de l’ Orquestra de la Ràdio Praga, que acaba d’ocupar la titularitat de la Simfònica de Viena i que ja ha aconseguit d’entrada el respecte dels músics i del públic. Serà, doncs, el debut a Espanya de Petr Popelka (Praga, 1986), de qui es diu que és capaç de fer sonar peces centenàries com si fossin estrenes absolutes. I alguna cosa d’això hi ha quan se l’escolta al Concert núm. 3 de Beethoven durant la final del Concurs de Piano, al Konzerthaus. Aquest 4 de juny arriben a l’Auditori de Barcelona (l’endemà a Madrid) amb un programa del 125è aniversari de la Simfònica de Viena: el vals Dynamiden , de Josef Strauss; la suite d’ El cavaller de la rosa , de R. Strauss, i el Concert per a violí de Mendelssohn, amb Renaud Capuçon de solista.
Com era el mite vienès per a un jove músic de Praga que va néixer encara en temps de l’URSS?
Tenia 4 anys quan va tenir lloc la revolució de vellut, així doncs, vaig créixer en un món lliure. Però recordo la meva primera vegada a Viena, visitant el Musikverein, el Konzerthaus i la Staatsoper. Va ser una cosa molt especial, com anar a la Filharmònica de Berlín o a Múnic. Em sento molt honrat de formar part de la llarga història d’aquesta orquestra.
Es diu de vostè que aconsegueix acostar-se a les obres com si fossin totalment noves...
Intento mirar la partitura des de la perspectiva del compositor i analitzar cada decisió presa en el procés de creació. Vaig a la forma, a l’estructura, la instrumentació, i també al contrapunt i l’harmonia. Són tot elements que estan interconnectats. I encara que siguin peces que he fet moltes vegades, busco una nova perspectiva, connexions que no havia trobat abans a la partitura.
Però ara ja volem reproduir fins i tot com es mouen els músics dins les seves robes.
Esclar que és important saber com eren les condicions en aquells temps, els instruments, però no podem saber quin tempo van escollir perquè la percepció del temps era una altra. Avui hi ha música a tot arreu, al lavabo de l’hotel o a l’ascensor hi ha música, i en el temps de Beethoven només n’hi havia en viu. La diferència entre so i silenci era totalment diferent. Avui el temps vola molt més ràpid. Així doncs, és impossible experimentar la música com ho van fer segles enrere. I no sé si és bo o dolent. La música és tan universal que pot parlar-nos fins i tot avui. Al final el que em parla a mi és l’estructura de la peça.
No és usual que un contrabaixista acabi de batuta. Quina era la seva perspectiva des d’aquella posició?
És un instrument molt interessant de tocar en orquestra, sempre connectat amb l’harmonia. I encara que no toquis la melodia, hi estàs connectat sempre a través de l’harmonia.
