L’argument que els litigis sobre les obres d’art s’han de resoldre atenent abans el criteri dels experts que no pas el dels polítics té tant d’assenyat com d’ingenu. D’assenyat, perquè ningú com els especialistes no sap com es pot preservar, contextualitzar i projectar un tresor cultural. D’ingenu, perquè, des de sempre, l’expressió artística ha anat de la mà de la política. La gènesi mateixa del gran art sacre no s’entendria sense el suport que les autoritats eclesiàstiques han rebut de les polítiques al llarg de la història.
Com es recordarà, el conflicte històric dels béns de Vilanova de Sixena va ser instigat des de la política, quan el 2014 el govern d’ Aragó va presentar una demanda contra el MNAC per restituir les restes de les pintures murals del monestir. El litigi ha quedat ara resolt judicialment amb un pronunciament del Tribunal Suprem a favor de la restitució, però el conflicte continua viu en l’àmbit de la política, ja que les administracions hauran d’implicar-se en l’execució –o no– d’un trasllat que es preveu complex.
La sentència no és aplicable a altres casos, però enforteix el relat de la restitució en l’art
De fet, va ser la inhibició de la política la que va provocar que el litigi derivés en un final tan paradoxal (per complir una resolució judicial que constata l’elevat valor d’una obra d’art, cal posar en risc la seva pròpia integritat). Abans que la qüestió es judicialitzés, s’haurien d’haver explorat fórmules de col·laboració. Un gran museu com el MNAC podria haver aportat molt a un monestir acabat de museïtzar, ja fos a través de préstecs, d’exposicions o de promoció conjunta. La via del consens no té per què descartar-se, però en el context polític actual sembla improbable.
La sentència del Suprem, en qualsevol cas, abunda en una tendència global a la restitució de béns que fa prevaler factors de propietat i identitat per sobre de la contextualització o la promoció (les pintures de Sixena arriben a molt més públic al MNAC del que tindran al monestir d’Osca, igual que el sepulcre del vescomte Àlvar II de Cabrera és més visitat als Cloisters de Nova York del que ho seria si es tornés a Bellpuig de les Avellanes). En sentit oposat a la concentració de l’art en grans pols museístics, aquesta tendència apunta a més redistribució per territoris menys habitats, que veuen en la cultura un actiu econòmic i identitari.
Un fragment de les cèlebres Glosasemilianenses , ara conservades a Madrid
Però, a més, la decisió judicial estableix un considerable antecedent, venint de l’ Alt Tribunal. És cert que no crea jurisprudència, però fixa un criteri jurídic clar i té valor de precedent, ja que els tribunals inferiors solen tenir en compte la doctrina del Suprem. A més, pot dotar d’arguments reclamacions formulades des de la política, ja que enforteix el relat de la restitució de l’art.
La decisió obre la porta que altres administracions d’ Espanya explorin la via judicial per recuperar els seus béns artístics. Per exemple, la Dama de Baza ( Granada) o la d’ Elx, que s’exposen al Museu Arqueològic Nacional, o les Glosas emilianenses , un dels primers textos escrits en un romanç hispànic arcaic i també en eusquera, el lloc d’origen de les quals és el monestir de La Rioja de San Millán de la Cogolla i, el de residència, la Real Academia de la Historia, també a Madrid.
El recorregut judicial d’aquests tres casos no és tan obvi com el de Sixena, en què es qüestionava la legalitat de la venda, però la sentència ara coneguda podria encoratjar aquestes justes reclamacions històriques. A més, tant en el cas de Baza com en el d’ Elx o San Millán, es tractaria de restitucions amb molta menys complexitat tècnica que la que comporta traslladar les pintures del MNAC.
Si els presidents d’ Andalusia, València i La Rioja actuessin amb la determinació amb què ha actuat el Govern aragonès amb Catalunya –que no amb les obres de Sixena que són al Prado o a Toledo, encara per reclamar–, tindrien probabilitats d’èxit. Però, avui dia, costa d’imaginar-se governants del PP litigant per desposseir Madrid dels seus tresors capitals. Capitals de capitalitat.
