La vergonyosa compareixença d’ahir de Leire Díez és una invitació a començar amb registre tragicòmic aquest article. Utilitzant, per exemple, el gastat exemple del comissari Torrente com a fil conductor. Però la cosa és massa greu per tractar-la com si fos una broma. El vàter nacional vomita tot el que hi han vessat els uns i els altres amb la falsa esperança que s’ho empassaria sense més ni més. I ningú no pot estar per a rialles quan, en el sentit més literal, ja és impossible explicar els secrets de la política nacional sense trepitjar excrements.
Vam veure ahir en directe el veritable rerefons del cas Leire Díez. D’una banda, ella i el seu guardaespatlles Javier Pérez Dolset, empresari que prova de treure avantatge futur per afrontar els seus problemes amb la justícia per una suposada estafa d’hidrocarburs. Per això trafica amb informació que beneficia els interessos d’un govern del qual espera un tracte generós a canvi de les seves aportacions. De l’altra, Víctor de Aldama, el presumpte comissionista de la trama Koldo i també vinculat a l’estafa dels hidrocarburs que el va dur a la presó. Presó de la qual va sortir ràpidament després de comprometre’s a col·laborar amb la Fiscalia Anticorrupció amb l’esperança d’alleugerir la càrrega dels seus problemes. En el seu cas, el tràfic d’informació a què es dedica intensament aspira a perjudicar greument el Govern central i el PSOE: “Sabran el que és bo aquesta [referint-se a Leire Díez], Santos Cerdán i el president del Govern”.
Com en la guerra, de confusió en la informació, com més millor
L’espectacle valleinclanesc que vam veure en directe no pot interpretar-se sense establir aquesta premissa: dos empresaris buscant el seu propi profit, a través d’estratègies dispars, viatjant a l’inframon del xantatge per salvar com millor puguin les seves natges. A partir d’aquí, ja deixa de ser estranya l’escena de violència que es va desencadenar al final entre si: només en pot quedar un. Però una cosa són els seus interessos i una altra el que pugui observar-se del material que van alliberant a través de les seves filtracions. I és en els fets, sempre parcials però tot i això d’interès general, que s’acrediten en aquestes que cal centrar l’anàlisi.
De tornada a Leire Díez, els fets protagonitzats per ella són més preocupants avui que abans de la seva compareixença, més quan l’intent del PSOE de desvincular-se d’ella es limita a l’ús de la veu passiva: no dir res. No l’han expulsada del partit, s’han limitat a acceptar la seva “baixa voluntària”, com ella va insistir en la seva compareixença. No hi havia cap més opció, esclar, si volia envernissar-se amb una mica de credibilitat el conte xinès que ahir ens va explicar sobre la seva abnegada feina de periodista que vol escriure un llibre. Senyora, que hem vist i sentit el que hem vist i sentit!
Aldamai Pérez Dolset
El silenci del partit i del Govern central, només trencat per afirmar que tot és una estratègia del PP per guanyar al fang el que no pot guanyar a les urnes, és sens dubte insuficient. Deixar en mans de Leire Díez el control del discurs apuntala la desconfiança i la sospita. Ahir Díez no va acceptar preguntes ni va aclarir afers rellevants com les reunions que una teòrica simple militant que actua pel seu compte i risc ha mantingut amb el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán.
Veníem avisats del cap de setmana sobre l’estratègia governamental una vegada la cosa ja s’havia descontrolat. Contraatac amb pots de fum. I fang, per fer servir terminologia molt volguda per l’ Executiu central. Fins a tres ministres socialistes van donar pàbul dissabte a una informació falsa, ja desmentida pels mitjans que l’havien publicada, que assegurava que el guàrdia civil de l’ UCO i ara actual gerent de seguretat del Servei Madrileny de Salut del Govern d’Isabel Díaz Ayuso fantasiejava amb posar una bomba adossada a Pedro Sánchez. Com que els ministres no han rectificat, l’estratègia queda descarnadament en vista de tothom: l’ Executiu espanyol participant activament en l’estratègia de desinformació que suposadament volia combatre’s fins i tot amb lleis. Fer servir l’armament que es critica de l’adversari. Com en la guerra.
I, com a la guerra, de confusió en la informació, com més millor. Crear l’ambient per obligar a triar bàndol. Amb mi o en contra meu. A favor o en contra. Amb Dolset o amb Aldama. Amb Leire Díez o amb Miguel Ángel Rodríguez. Amb els uns o amb els altres. Guerra a camp obert. I qui quedi dret que escrigui la història. El pitjor risc és que ens obliguem als altres a creure que hem d’escollir bàndol i en la naturalització que tot està permès. No, no ho està. Ni al Govern central ni a l’oposició ni a cap poder de l’ Estat. Així doncs, toca jutjar pel que anem sabent, encara que la informació se serveixi a comptagotes i els proveïdors siguin persones
moralment d’allò més sospitoses. Fets, encara que siguin retalls. Amb independència de quina sigui la camisa que acreditin tacada.