Fa anys que els auguris prediuen l’ensorrament dels festivals com qui anticipa la caiguda de l’imperi romà. Massa oferta, massa soroll, massa car, es lamenten molts, no sense falta de raó. Però la realitat és que arriba la jornada gratuïta del Primavera Sound i el Parc del Fòrum s’omple de gom a gom, tal com s’omplirà la resta de dies d’un festival que va aconseguir el sold out setmanes enrere.
Van ser 30.000 persones les que es van reunir el vespre de dimecres disposades a destapar la 23a edició amb una proposta que ahir a la nit va quedar de caire molt local: l’ eufòrica Llum, la guitarra de Hinds i l’indie pop galàctic de La Casa Azul van compartir l’escenari Amazon amb el canadenc Caribou, policrom home orquestra preparat a demostrar que l’electrònica pot interpretar-se en directe. El resultat va ser una vetllada en què el ball i l’electrònica van guanyar punts, d’acord amb la proposta que el festival porta al seu cartell, generós en dj reconeguts i formacions electropop.
El ball i l’electrònica van guanyar punts, d’acord amb la proposta que reflecteix el cartell del festival
La catalana Llum va ser la primera a saltar a l’escenari, a mitja tarda i amb un set de pista de ball amb prèvia interpretació de Mediterráneo, de Joan Manuel Serrat. Amb un assortiment musical basat en l’electropop va marcar l’intens ritme de la jornada, conclosa a una hora tan intempestiva com les 23 h en aquest festival reticent a abaixar la persiana abans de la sortida del sol.
Calia afanyar-se, i les Hinds van fer aviat acte de presència disposades a concentrar el seu directe en una hora de pur indie rock. En format quartet 100% femení, Carlota Cosials i Ana Perrote van servir-se del seu últim disc, Viva Hinds amb temes com Boom boom back o Stranger , compost conjuntament amb Grian Chatten, de Fontaines DC, reflex de la llarga amistat que uneix les dues bandes (els irlandesos van telonejar anys enrere les madrilenyes). Més conegudes en terres anglosaxones que per aquests verals, van utilitzar a estones l’anglès per adreçar-se al públic en una actuació en què van versionar Spanish bombs de The Clash, com acostumen als seus bolos. I no es van oblidar de Charli XCX, interpretant Girl, so confusing després de referir-se a ella en Just like kids per recordar les ganes que tenien de veure-la, el mateix que a Sabrina i Chappell, en aquest Primavera de les Supernenes.
Va arribar el torn de La Casa Azul, amb Guille Milkyway disposat a superar-se a si mateix en el 25è aniversari per a alegria de fans i sorpresa dels molts estrangers presents al recinte. Uns i altres estaven encantats amb l’electropop sincopat i lluminós que va traspuar d’una actuació vistosa malgrat fer-se de dia, i que corona els plens del Sant Jordi Club i el Wizink Center com a reconeixement a una personalitat sonora única. Enfundat en el seu habitual casc i acompanyat per una banda de cinc membres, Milkyway va realitzar un viatge fugaç per la seva discografia que va començar amb No hay futuro (del seu recent EP Ahora o nunca) per viatjar al passat a través de No más Myolastano Los chicos hoy saltarán a la pista, que li van permetre connectar ràpidament amb el públic. Aroma d’himne entre colors càlids, rosa, blau i boles de discoteca on no podia faltar la Revolución sexual, que va catapultar el cantant i compositor barceloní a una altra galàxia, i que ahir a la nit va fer saltar el públic una vegada més.
El so sintetitzat de Milkyway va ser el millor preàmbul per a Caribou, projecte amb què Dan Snaith ha destil·lat els seus coneixements musicals per convertir-los en una efectiva fórmula de ball que ahir a la nit van embolicar el Fòrum en un ambient chill . La fórmula triada va ser Honey, el seu últim àlbum, on les traces de garage , pop o rap es juxtaposen als samplejats en uns temes que podrien sonar perfectament en una sessió de dj.
Però el canadenc, matemàtic, doctor en filosofia (la seva aparença física remet més a aquest paper que a la música) i un habitual del festival barceloní, aposta per interpretar-les en directe valent-se de Brad Weber a la bateria, Ryan Smith a la guitarra i John Schmersal al baix i els sintes. El resultat va ser un concert artesanal, galvanitzat per visuals hipnòtics que tan aviat posava el públic a ballar a ritme de rave com el paralitzava per observar uns músics que es van cenyir fins al detall a les versions originals dels temes. Així va ser amb el dance de Volume, amb què va començar el concert, Broke my hearti el seu ritme hyperpop, o les campanes profundes de Bowls en una nit que va concloure amb Can’t do without you, considerada pel festival com el seu himne oficiós, i el doctor Snaith donant les gràcies al públic, que es va retirar amb ganes de més i pensant ja (els que tenen entrada) en la jornada de l’endemà.