La llegenda diu que el mític Pedro Escartín, que va ser futbolista, àrbitre, entrenador, seleccionador nacional i periodista, deia als jugadors abans dels partits: “Vosaltres marqueu gols; de dir que heu jugat bé ja me n’encarrego jo”. No sé per què, l’ esborrany de sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre el recurs del PP contra la llei d’ Amnistia, afer d’ Estat d’aquesta setmana, em recorda aquesta faula periodístico-futbolera. Em va semblar com si el 2023 se sentís a la Moncloa una veu misteriosa: “Pedro, assumeix tu el risc d’aprovar l’amnistia, que Conde-Pumpido és tan savi que trobarà arguments per dir que has jugat bé”. I així es va fer.
Com que en aquest país la legalitat ja s’interpreta i s’aplica en termes de polarització (progressistes versus conservadors i viceversa), el projecte de sentència no va sorprendre: com que al TC la majoria és progressista i al Govern central també, aquesta tendència guanya. M’atreveixo a assenyalar que Inmaculada Montalbán, redactora del document, va fer filigranes de funambulisme per aconseguir que el seu document sigui digerible. ( Dic funambulisme amb admiració, no pas com a crítica, perquè només mereix admiració qui mostra aquesta capacitat creativa i aquest polivalent domini del Dret, escrit sigui amb majúscula.)
Ella tota sola, o en companyia d’altres, se les va enginyar per assegurar que una de les normes que van dividir més la societat ara sigui l’instrument de “millora de la convivència i la cohesió social”. Va tenir l’astúcia de no ficar-se al sidral de la malversació. I, sens dubte, va fugir de jutjar intencions i estratègia del legislador (és a dir, Pedro Sánchez), cosa que li evita pronunciar-se sobre el que el PP considera corrupció: la barata d’amnistia per direcció del govern.
Hi ha aspectes a l’ esborrany que necessiten explicació. Un, l’escrit sobre les diferències entre indult i amnistia. No és veritat que l’amnistia es faci per a casos no jutjats, perquè les del 1976 es van aplicar a persones jutjades i condemnades. Un altre, l’alt valor probatori que dona al preàmbul de la llei, quan al preàmbul de l’Estatut se li va negar valor jurídic; es nota que és una interpretació interessada. I un altre, la previsió d’efectes: la ponent suposa que no n’hi ha cap. Em sembla ingenu pensar que aquesta sentència no crearà jurisprudència ni donarà ales a l’independentisme més allunyat de l’ Estat espanyol.
Inmaculada Montalbán
Creu i ratlla. El Govern central respira i Sánchez, amb el seu monoplaça de l’amnistia, se situa al capdavant de la cursa cap a les urnes del 2027. Aquesta és la jugada. Però compte amb l’entusiasme, perquè és cert que al mercat polític cotitzen alt la bona relació Catalunya- Estat i la concòrdia invocada per millorar la convivència i la cohesió, però no és menys cert que la reclamació d’independència va marcar dimarts un acte cultural a Palau com un escarni a Salvador Illa. Es vol dir que el procésha mort, però el seu esperit encara hi és, com el dinosaure de Monterroso. A la meva terra gallega fa dècades que diem amb Cunqueiro que les meigas no existeixen, però “haberlas, haylas”. Doncs amb el procés, exactament el mateix.
RETALLS
Cròniques . “Ja no hi ha grans cronistes parlamentaris”, va lamentar el gran crític literari. “Com que no?”, va replicar el modest gasetiller polític; “el que no hi ha és Parlament”.
Soroll. Poques vegades hem pogut llegir tants desitjos d’enviar a casa un president. I poques vegades un president ha mantingut tantes expectatives de vot enmig d’una ofensiva tan sorollosa. Espero que no les trenqui o les perdi pel matusser silenci davant l’escàndol de ritual.
Ultres. Atenció, que ja es parla de l’extrema dreta com a “ onada dominant”. Prescindible lliçó de la història: ningú no guanya eleccions si els votants no veuen “cara de president” a l’aspirant i aurèola de guanyador al seu partit.
Escrivá . Tres raons per donar suport a la idea de portar a Barcelona part del Banc d’Espanya: descentralitza, aprofita un magnífic edifici existent i porta el nom d’ Espanya. Només hi falta un detall: que Puigdemont el pugui inaugurar.
València . Manera de no resoldre res: que les administracions públiques competents no s’entenguin. Si, a més de no entendre’s, funcionen com a enemigues, el fracàs és assegurat. Víctimes de la dana, podeu protestar.
Plantada . El PP va amenaçar de boicotejar la conferència de presidents si no incloïa qüestions no previstes a l’ordre del dia. Petició raonable, però inquietant l’ús d’aquest mètode de pressió, que comença a encomanar la resta de la societat.