Davant de l’hostal Castell d’Arbúcies hi havia dos til·lers de fulla petita. Com que no hi vivíem tot l’any en teníem un coneixement esbiaixat. Si pujàvem un dia a l’hivern, per veure com estava la casa, els trobàvem sense cap fulla ni cap branca prima i amb les branques mitjanes sarmentoses, escapçades arran. Per Setmana Santa, quan l’hostal obria tres setmanes (una per muntar, una per desmuntar i l’altra per atendre els clients i fer reserves per l’estiu) als monyons hi havien sortit uns rams de fulles en forma de cor, d’un verd radiant i fresc. Ma mare sempre es queixava que els esporgaven massa, els dos til·lers, i que, quan arribaria el moment no farien el servei que n’esperàvem: que la gent que s’hi instal·lava a sota a prendre el cafè o a jugar a cartes, tingués ombra. Si era un any que havia plogut, o si la Setmana Santa havia caigut al març, a l’estiu els til·lers tenien molta tofa i aleshores tot eren cuques i mosques i ma mare també es queixava. Molt aviat vaig entendre que facin el que facin, els arbres sempre molesten els negocis.
Al mes de juliol, les flors ja havien granat: feien unes pilotetes verdes que, a mesura que avançava la temporada, s’anaven tornant
de fusta. Era divertit perquè, en aquells dies ja començava a córrer força gent per la terrassa, els fruits del til·ler es badaven i vessaven una mena de cagarada vegetal, que decolorava els cabells de les senyores i tenyia la closca dels calbs. “Ha caigut a sobre del pobre senyor Serra”, que tampoc no necessitava la til·la per anar brut: duia sempre un cigarret als llavis, que anava plorant un raig de cendra.
Molt aviat vaig entendre que, facin el que facin, els arbres sempre molesten els negocis
No ensopegàvem mai les flors de til·la, que venen per aquest temps. Aquests dies, el til·ler que hi ha al costat de casa, s’ha començat a obrir: unes floretes delicades que espeteguen com si fossin piules. Tot l’arbre es va encenent amb aquests petits focs aromàtics. Si l’arbre és a prop d’un bosc s’omple d’una infinitud d’insectes adelerats. És quan s’ha de collir la til·la i deixar-la assecar per fer-ne infusions al llarg de l’any. Després ja ve el moment de les pilotetes del senyor Serra. Els fruits, amb el peduncle auxiliar (aquella mena de fulla que sembla una llengüeta), es van desprenent de la branca i cauen a terra, girant com joguines de festa major.
La floració és el gran moment del til·ler. Les fulles una mica vellutades, l’espetec de flors que es retallen sobre el cel blau, els abellots que s’hi tiren de cap. Però aquests dies hem viscut un altre moment brillant: no hi havia cap flor oberta i tot eren boletes pàl·lides com agulles de cap de perla: una promesa d’estiu i felicitat. Les poncelles estan infravalorades.