Aquesta setmana hem assistit a un posat fotogràfic exòtic. La protagonista, assetjada per desenes de càmeres durant vint minuts, entre somrient i circumspecta, és una dona que aquí no anomenarem lampista. Per petició seva (“ni lampista ni covarda”), però també del gremi de la lampisteria que s’ha queixat, a través de la Confederació Nacional d’ Associacions d’Instal·ladors i Fluids, del mal ús del terme per referir-se a persones que es mouen en “zones subterrànies de la política”. Cosa que, pel que sembla, està generant “una visió distorsionada i una onada de menyspreu” cap a la professió de lampista, així com una “desconfiança de la societat”, que afecta l’“autoestima dels professionals”.
El tema, com veieu, és greu, i demanem a la població que pari de crear inseguretat als lampistes, sisplau. Des del gremi de l’espectacle, ens solidaritzem amb la seva queixa. L’entenem. Pocs oficis s’estan desprestigiant tant com el nostre, si ens posem delicats amb la terminologia: qualsevol cosa és espectacle . Fixeu-vos que, per no denominar-la lampista, generosament, direm que la dona és un personatge de l’escena pública. Aquí queda la frase, pervertint el nostre lèxic. I aquest posat d’actriu de cinema.
Per no denominar-la lampista, direm que és un personatge de l’escena pública
La dona entra a la sala, 20 minuts abans de l’hora establerta per ella mateixa per a la compareixença. Amb somriure de Gioconda, mig muda, s’asseu davant d’una taula, envoltada per desenes de càmeres i micròfons que la graven amb ànsia. Els primers dos minuts passen amb una lentitud esgarrifosa. En el minut 3, gira la cara cap a la seva esquerra, seguint el prec d’un fotògraf audaç, per agafar millor la llum. Les càmeres la devoren. En el 4, mira cap endavant i hi ha un aire caní en la seva mirada, inabastable. Passat el minut 5, se serveix un gotet d’aigua. Els micròfons capten el so com de torrent. Les càmeres s’exciten amb el moviment. Però ella no beu durant dos minuts de tensió indicible. Per fi, en el minut 7, beu. I queda com abstreta.
Lee tambiénQui és la cega
Després hi ha altres moments gloriosos, quan unes càmeres es posen a la seva esquena i ella es tomba, afavorint el pla, i li podem veure la cabellera castanya. I així. En el minut 20, després de mirar endavant amb una fermesa aclaparadora, finalment diu: “Doncs començo”.