L’elecció parcial per cobrir un escó vacant al Parlament escocès de Holyrood ha estat com una visita al metge. El Labour estava preparat perquè li diagnostiqués un càncer de pronòstic gairebé terminal, i ha respirat alleujat quan ha descobert que es tracta d’una pulmonia; l’SNP confiava a rebre l’alta després de la desfeta de les últimes eleccions, la sortida de Nicola Sturgeon i els escàndols d’anys recents, i s’ha trobat que ha de continuar fent radioteràpia, i Reforma UK (la ultradreta) comptava que l’analítica diria que estava forta com un roure, i ves per on resulta que pateix una psoriasi immunològica que li pot complicar força la vida.
En realitat ningú no té motius per estar ni del tot content ni del tot deprimit. L’SNP donava gairebé per fet que conservaria un escó que era seu, i el resultat és decebedor, però ha buidat aigua des que John Sweeney és el nou líder del p artit, i la divisió de l’unionisme amb l’aparició a l’escenari de Reforma UK (el partit de Farage) li pot resultar favorable de cara a les eleccions autonòmiques de l’any que ve. Encara li queda rehabilitació per fer.
Els laboristes no eren en absolut optimista (fins al punt que el seu líder, Keir Starmer, no va fer campanya personalment a la circumscripció), i donaven per fet que rebria un nou cop, aquesta vegada a Escòcia, pel seu electoralisme, falta de rumb i ideologia, per anar d’un costat a l’altre segons el que suggereixen les enquestes a cada moment, a la dreta en immigració, patriotisme i llei i ordre (fent seves bona part de les posicions de Farage), i a l’esquerra en nacionalitzacions, drets laborals, fre a la prospecció de petroli al mar del Nord, impostos als grangers, escoles privades i milionaris estrangers. On va en Manel buscant mel, també hi va Keir Starmer com un toro d’una bona ramaderia seguint una muleta vermella.
La inesperada victòria a Hamilton dona ales a l’estratègia laborista de repetir victòria a les pròximes eleccions generals aprofitant la divisió entre els seus rivals, sense gran entusiasme però com l’única opció realista per impedir l’arribada de la ultradreta al poder, amb el progressisme votant amb el nas tapat en comptes de marxar als Verds, els liberals i els independents. Una tàctica no exempta de riscos.
Reforma UK pot presumir d’haver sorgit en pocs mesos del no-res per quedar tercer a només uns quants centenars de vots de la victòria (el resultat va ser molt ajustat), però esperava almenys la segona posició, i ha quedat clar que li queda molt terreny per recórrer diguin el que diguin les enquestes. La dimissió del
seu president i mecenes, Zia Yusuf, confirma les divergències internes en el que és una dictadura presidida per Nigel Farage, i les tensions pel rumb que cal seguir. La inclinació al racisme i neofeixisme d’alguns dels seus candidats és una dada irrefutable.