De poc va servir que Pedro Sánchez i Salvador Illa, convocant i amfitrió, respectivament, de la XXVIII conferència de presidents celebrada ahir a Barcelona, convidessin els presents, en els seus parlaments de benvinguda, a valorar la naturalesa conciliadora de la trobada i a actuar en el seu transcurs amb voluntat constructiva. Els presidents enquadrats en el PP, majoritaris en nombre i degudament coordinats, van fer el desentès i van aprofitar la cita del Palau Reial de Pedralbes per sol·licitar, un rere l’altre, que es dissolguin les cambres i es convoquin eleccions anticipades, atesa la situació, a parer seu insostenible, del Govern central. Sánchez hi va respondre reiterant que no hi haurà comicis fins al 2027, any en què s’esgota la legislatura.
Dit en altres paraules, el que constituïa una oportunitat per avançar en la política autonòmica, per al diàleg entre el president del Govern i els presidents de les comunitats, es va convertir en un déjà- vu , en un rescalfat de l’activitat parlamentària, caracteritzada des de fa massa temps, de fet des de l’inici de la legislatura, per la deslegitimació i la pugnaç oposició del PP a l’ Executiu que encapçala el PSOE, cosa que relega en la pràctica a un segon pla la gestió governamental de la cosa pública.
Per al PP no sembla haver-hi més prioritat que desbancar el Govern de Sánchez, i amb aquesta finalitat està disposat a posar al seu servei els òrgans de poder que controla –el Senat o els seus molts executius autonòmics–, a obstaculitzar esforços d’institucions que no domina i a portar la seva ofensiva als carrers, concretament als de Madrid, on demà es manifestarà sota un lema de traç gruixut: “Màfia o democràcia”.
El PP va imposar l’agenda nacional en una reunió ideada per dinamitzar el debat autonòmic
Malgrat aquesta actitud partidista, és legítim recordar que, més enllà del PP i de Vox, no tots els espanyols consideren que el Govern central sigui el principal problema del país. Als baròmetres del CIS s’esmenta com el primer, mes a mes des del desembre passat, la manca d’habitatge assequible. Potser per això Sánchez va creure convenient centrar la trobada d’ahir en aquesta qüestió, proposant una inversió especial de 7.000 milions d’euros, el 60% dels quals aniria a càrrec de l’Estat i el 40% restant a càrrec de les autonomies. I, així mateix, va proposar un nou programa dotat amb 175 milions d’euros per garantir l’accés a l’educació infantil gratuïta de l’alumnat de famílies que tenen rendes baixes, entre altres qüestions.
El primer partit de l’oposició va fer com qui sent ploure i
no es va moure del seu guió ni va voler acords. L’esforç per pal·liar, ni que sigui parcialment, el dèficit d’habitatge, és una cosa que competeix als governants, actuals o futurs, i que sens dubte haurien apreciat incomptables ciutadans, molt més que assistir a un nou episodi de confrontació caïnita.
Passant del tot a la part, hem de censurar l’actitud descortesa i irrespectuosa de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que va menysprear l’eusquera, el català i el gallec, llengües oficials com el castellà, i va abandonar la sala quan el lehendakari Imanol Pradales es va expressar en eusquera. Donar camp a aquestes llengües –no pas tant de camp: la documentació de la trobada estava escrita en castellà– li sembla a la madrilenya una cosa inadmissible.
Els barons populars es coordinen per demanar un avançament electoral, que Sánchez va tornar a negar
És sabut que la presidenta Díaz Ayuso no perd ocasió per potenciar la seva presència mediàtica (a la conferència del Palau de Pedralbes va protagonitzar un segon incident en to desafiant, aquest amb la ministra de Sanitat). Però el seu menyspreu d’ahir és dels que ofenen gratuïtament tota una comunitat, i fins i tot més d’una, i en res no distingeix qui el protagonitza, tret d’entre els grups socials encara incapaços d’adonar-se que Espanya és un país divers i que aquesta diversitat és una riquesa i un motiu d’orgull col·lectiu.
Portar la conferència de presidents a Barcelona, Sánchez pretenia fer patent el canvi de clima polític a Catalunya, propiciat per les seves apostes pel diàleg i la transacció amb els partits independentistes. Els catalans ja són molt conscients del canvi esmentat: fa vuit anys, en una conjuntura d’acusada divisió social, Barcelona difícilment hauria pogut acollir una trobada com la d’ahir. Però l’oposició dels populars no sembla estimar tot el que val aquest progrés, i s’estima més, un cop superada aquella etapa d’agitació ventada per l’independentisme, viure instal·lat en una altra també de prou turbulenta, de la qual és responsable destacat.