Arriba a les meves mans l’últim llibre de Fermín Bocos, Cuando viajar era descubrir, tan amè i interessant com especialment oportú en aquesta primavera estiuenca, en la qual qui més qui menys està planificant els viatges de vacances. Bocos dedica el seu llibre, que està molt ben escrit, cosa que, en aquests temps de sintaxi anèmica, cal agrair molt, a Esther Eiros, directora entre el 1990 i el 2022 del programa Gente viajera, i a dos amics desapareguts, Manu Leguineche i Javier Reverte, de qui s’ocupa respectivament en dos capítols.
Al meu entendre, el més suggeridor del text de Bocos és la inclusió de diverses viatgeres. Algunes de poc conegudes, malgrat les seves vides tan fascinants i els seus capteniments agosarats en èpoques poc proclius perquè les dones emprenguessin periples sense la companyia protectora d’un home, marit, pare o germà.
Isabella Bird
Com calia esperar, destaca Egèria, la patrona dels rodamons. Identificada amb una monja, encara que alguns diuen que no era sinó una dama important de la Gal·lècia romana que, al segle IV, va iniciar des d’allà un llarg periple a Terra Santa, del qual va deixar constància en el manuscrit Itinerarium Egeriae, Peregrinae ad Loca Santa.
El viatge als Sants Llocs ha estat entès pels cristians com una peregrinació, encara que no obligatòria com la dels musulmans a la Meca, però sí molt tinguda en compte pels creients, especialment pels més fervorosos. No obstant això, igual que passa avui amb el camí de Sant Jaume, la visita a Terra Santa servia d’excusa per emprendre un viatge a les persones que, com li succeeix a l’austríaca Ida Pfeiffer, necessitaven canviar d’aires i estaven disposades a fer-ho soles, sense importar-los el que això implicava.
L’escriptora suïssa Annemarie Schwarzenbach va viatjar per Espanya durant la Guerra Civil
Els Llocs Sants formaven part, igualment, de l’itinerari de l’excèntrica lady Hester Stanhope, fascinada per l’Orient i de manera especial per Palmira, on va arribar amb una caravana majestuosa, que va deixar bocabadats els beduïns i en la qual no hi faltaven ni sobraven, per es- tar a to amb la magnificència, cinquanta camells.
També Gertrude Bell, sobre la vida de la qual es va rodar la pel·lícula La reina del desert, va viatjar a Jerusalem, Petra i Palmira i més endavant a Pèrsia. El seu llibre Postales persas parla de la seva estada en aquell país. Bell va continuar els seus periples per l’Orient, acompanyada, això sí, d’una comitiva al seu servei. Pel que sembla va ser espia, com succeïa amb molts altres viatgers, alguns visitants, durant el segle XIX, de l’arxipèlag balear com l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg.
Bocos ens explica com van ser els viatges de Mary Kingsley per Àfrica i com restaren estupefactes alguns nadius en veure-la, ja que era la primera vegada que contemplaven una dona blanca. Tracta també sobre Isabella Bird, que va desafiar els seus compatriotes britànics, la immensa majoria dels quals consideraven, com lord Curzon, president de la Reial Societat Geogràfica de Londres, que “el sexe i l’enteniment de les dones les fan ineptes per a l’exploració. Aquest tipus de rodamon femení és un dels més grans horrors d’aquesta fi de segle XIX”.
El cas de Bird és molt curiós ja que, pel que sembla, viatjà com a teràpia, però no per oblidar un fracàs sentimental o la mort d’un ésser estimat, com van fer després alguns europeus i nord-americans rics, sinó per intentar curar-se del persistent dolor d’esquena amb el qual va aprendre a conviure gràcies als seus recorreguts guaridors.
Lee tambiénVisca la ràdio!
Fermín Bocos no oblida dedicar unes pàgines a la reina del crim, la gran novel·lista Agatha Christie, aficionada a córrer món. Tampoc a Dervla Murphy, pionera dels viatges amb bicicleta, avui ja poc exòtics atesa la quantitat d’aficionats a realitzar-los.
S’ocupa també l’autor d’Ella Maillart, la reportera companya de viatge de Peter Fleming, el germà d’Ian, creador de James Bond. Encara que tal vegada l’homenatge més gran el dediqui a l’escriptora Annemarie Schwarzenbach (a la foto), viatgera també per Espanya durant la Guerra Civil, i que, “després de devorar la vida, va morir als trenta-quatre anys, precursora de la dona independent dels nostres dies”. Un llibre magnífic. No se’l perdin.