L’experiment econòmic i social del (neo)liberalisme s’ha acabat. No ho sembla, tenint en compte les vegades que se’l critica, però si examinem els seus supòsits ideològics bàsics, ja som en una altra cosa ben diferent. Com sempre que alguna cosa s’acaba, això es pot considerar una bona o una mala notícia, generalment una barreja de totes dues, i potser el que vindrà després no serà millor.
En la seva forma contemporània, el liberalisme era aquell període que es va iniciar amb els acords de Bretton Woods i que va produir la gran obertura del món a la lliure competència i el multilateralisme a partir del 1950, una manera d’entendre la societat i l’economia que va tenir la seva versió extrema en allò que entenem com a neoliberalisme. El (neo)liberalisme es caracteritzava per una ferma protecció de la propietat, fe en l’emprenedoria i la innovació, impuls del lliure comerç, confiança en els mecanismes de mercat, increment de la interdependència global, expectativa de jocs de suma positiva.
Va ser l’època en què es va accentuar la independència dels bancs centrals, es van desmantellar els monopolis públics o privats i van anar desapareixent els aranzels. Va quedar configurat així un capitalisme basat en regles, encara que les regles no fossin les més justes ni igualment complertes per tots els actors.
Des del final de la Segona Guerra Mundial es produeix la globalització contemporània i després de la caiguda del mur de Berlín es desenvolupen al màxim els intercanvis comercials concebuts per integrar Rússia i la Xina al concert de les nacions. La Xina entra a l’ Organització Mundial del Comerç el 2001. Fa anys que Rússia incrementa la seva dependència respecte de la resta del món i això és precisament el que va permetre que un dels instruments de guerra contra ella després de la invasió d’ Ucraïna fossin les sancions econòmiques, que no haguessin estat possibles amb una Rússia autàrquica.
Passàvem així d’un món d’estocs a un món de fluxos. Amb la globalització la riquesa no procedeix principalment, com en altres temps, de la mà d’obra i les matèries primeres, sinó del control dels fluxos, comercials, financers o de dades. L’apoteosi de la globalització liberal es va traduir en diverses narratives com el veïnatge universal, el final de la història, el planeta pla, sobre una integració del món cada vegada més gran.
El desig de redimensionar la globalització existia, però ningú ho havia plantejat mai tan explícitament com Trump
El món era ple de promeses d’expansió i multiplicació de les oportunitats, de creixement il·limitat, en allò que s’entenia com una globalització feliç, en un món unificat i pacífic. Semblava que es feia realitat aquella hipòtesi dels vells liberals que parlaven del “dolç comerç” (Montesquieu) i que estaven convençuts, com John Stuart Mill, que la dependència mútua que genera el comerç feia més costosos els conflictes. Per l’intercanvi comercial cada actor s’obliga a trobar un acord perquè el beneficia més que el contrari. D’això resulta una prosperitat compartida, de manera que la conciliació aporta més que l’agressió.
El mercat, com a lloc d’interacció, exerceix un paper de moderació dels interessos divergents. En aquesta lògica s’inscrivia Ulrich Beck quan afirmava que la conseqüència del món globalitzat era una democràcia sense enemics. És cert que en tot aquest període no van faltar fenòmens de rapinya territorial, ingerència política i fins i tot es van promoure cops d’Estat durant la guerra freda, però tot això es combinava amb la proclamació d’un marc de valors que es deia defensar.
Què és el que tenim actualment i en quin sentit podem parlar del final d’una era? Trump no és l’autor d’aquest canvi de pàgina, ja que el desig de redimensionar la globalització ve de lluny: els últims tres governs dels Estats Units han bloquejat l’OMC, han apujat els aranzels, han restringit les importacions i han concedit subvencions massives a la indústria nacional. Aquest instint protector es va aguditzar a tot el món després de la crisi econòmica i financera que va marcar el final de les il·lusions liberals i el retorn a un món geopolític, però fins ara ningú no havia formulat tan explícitament com Trump la pretensió de posar fi al que ha caracteritzat la globalització liberal: qüestionament del comerç, multiplicació dels conflictes, retorn d’una concepció autàrquica de la societat, una economia del pillatge sense mercat i una cursa global per l’acaparament de béns escassos.
Lee tambiénLa llibertat dels privilegiats
La voluntat de desglobalitzar o redimensionar la globalització s’assenta els últims anys. Els Estats Units es retiren dels acords de París sobre el clima i de l’ Organització Mundial de la Salut i caldrà veure si acaba abandonant el Fons Monetari Internacional, com preconitza el Project 2025, que ha inspirat bona part de l’actual agenda de l’ Administració nord-americana. El Brexit va ser un símbol de la decisió de qüestionar una integració que només coneixia fins aleshores avanços (que podien ser jutjats per molts com a insuficients), però cap retrocés.
Les grans potències comencen a pensar que deixar en mans del mercat el repartiment dels recursos en el marc multilateral de l’OMC afavorirà els rivals. Sorgeix llavors la idea que cal acaparar els mercats i els recursos sobre bases més coercitives. Encara que no es tracti d’una desglobalització en sentit estricte (els intercanvis comercials encara són elevats), basculem cap a un món que ja no és el de la globalització liberal.