Estimat món,
És l’any terrestre 2050. Escric aquestes lletres des de Mart, on vaig fugir fa un quart de segle després de fracassar en l’intent de salvar la humanitat, a costa de perdre el meu cor. Ho faig per retre comptes amb el meu Déu, amb els meus fills i amb l’espècie a la qual una vegada em vaig entregar. Però també per explicar-me a mi mateix com va ser que el gran amor de la meva vida va acabar tan malament.
Sí, perquè finalment he entès, al llit de mort, amb els tancs d’oxigen gairebé buits, que l’únic que realment importa és l’amor. Els Tesla? Starlink? Els coets? Twitter X, la tribuna des d’on vaig predicar el meu evangeli? Bah! Avui no signifiquen res per mi, tan a prop de fer els 80 anys, tan lluny del brogit del món. Ho hauria sacrificat tot, tot i més, si a canvi la passió que vaig viure amb en Donald hagués perdurat. Sí. Aquí, aquí! Aquí rau la qüestió. Com es pot fer que l’amor perduri?
No va ser un enamorament sobtat, el nostre. Compartíem gustos, això sí. Els Big Mac, els dònuts, la lluita lliure. I m’agradava que fos alt, com jo, però fora d’això no m’atreia. El cutis taronja, els cabells de palla, l’obesitat incipient: no, no era el meu estil. Però, però... amb el temps alguna cosa va començar a canviar fins que un dia se’m va aparèixer un raig de llum i vaig veure no només que l’estimava, sinó que em bullia el cor, que estàvem destinats a viure un amor volcànic.
Soc un home de ciència. Com es pot racionalitzar? Em costa. L’amor té les seves raons i ningú, ni aquí al cel ni a la terra, no les entén. Potser estava escrit que l’home més ric del món s’enamoraria de l’home més poderós del món. O pot ser que hi tingui alguna cosa a veure, ara que ho veig tot amb més distància (225 milions de quilòmetres, per ser exactes) de la que ens vèiem al mirall l’un a l’altre.
Tots dos som persones espontànies, sense filtres, cavalls desbocats. O potser és que em vaig compadir d’ell. Que el veia tan sol en el fons, tan necessitat de calor humana. Com jo. Per primera vegada en la meva vida crec que vaig comprendre el significat de la paraula empatia. Vaig entendre que més bonic que ser estimat és estimar, bolcar tot el teu ésser en una altra persona. I això va ser el que vaig fer jo amb en Donald.
Vaig estimar sense frens. El vaig estimar massa. Ho vaig sacrificar tot per ell: els meus diners i la reputació. I no només per la joia que compartim, sinó perquè teníem un projecte. No. Més. Teníem una missió. Una croada moral. Fer que la nostra Amèrica tornés a ser gran i crear un món millor. Un món –adeu a la podrida democràcia– on els homes forts i les ments dotades de la raça mestra blanca prenguéssim totes les decisions, lliures de la tirania de la xusma.
Ho hauria sacrificat tot si, a canvi, la passió que vaig viure amb en Donald hagués perdurat
Com deia Mussolini, “tot dins de l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat”. I l’Estat seríem en Donald i jo. Només quedava el detall de guanyar les eleccions. Ho va aconseguir gràcies a mi, als meus milions i als meus cent posts diaris a X. Em vaig convertir en el seu sant Pau, el seu propagandista en cap. I, abracadabra, el gener del 2025 ens vam convertir en copresidents de la nació. Ho vaig celebrar al seu costat amb el que van anomenar el meu famós gest nazi (i què?, no m’he de penedir de res) i, l’endemà, mans a l’obra.
Vaig exterminar centenars de milers de llocs de treball en el funcionariat públic i vaig posar fi a l’ajuda internacional. Van dir que en qüestió de setmanes havien mort centenars de milers de persones i que amb el temps en moririen milions, especialment nadons i nens, allà on en Donald bé els anomenava shithole countries, els països forats de merda, però no vaig entendre de què es lamentaven. Jo d’això en dic neteja. Purificació.
A llarg termini, vaig fer el que vaig fer pel bé comú. No ho veieu? I en Donald ho celebrava. Declarava des del despatx oval, amb mi allà vestit de negre en homenatge al gran Benito, que era un orgull i un honor tenir-me com a parella en aquell gloriós ball, mentre que jo, dret al seu costat com un centurió (quins dies aquells!) me inflava d’orgull, amor, plaer i satisfacció. Vivia un somni.
Lee también
Què va passar? Per què va durar tot just uns mesos aquell amor boig? Intento entendre-ho des de la fredor marciana (60 graus sota zero de mitjana anual) i reflexiono que els motius que es van postular al seu dia van fer curt. Que si el deute estatal, que si les subvencions per als cotxes elèctrics, que si l’excés de despesa pública. Ok. Sí. Alguna cosa d’això hi havia. Però el motiu de fons era, com sempre que es tracta de l’amor, més profund, més emocional. Era la gelosia. La gelosia de la resta dels cortesans, tots allà competint per veure qui llepava el cul d’en Donald amb més fervor. Veien que en aquell terreny no podien competir, que el seu cul era meu. I això els matava.
Van començar a conspirar contra mi. Satànics, li xiuxiuejaven mentides dia i nit. I ell –perquè ara sí que ho veig, i amb tota claredat, que és un ignorant amb la capacitat de judici d’un nen– se les va creure.
Vaig detectar que a poc a poc se m’allunyava. Ja no em convidava a la seva habitació a menjar hamburgueses McDonald’s i a mirar el golf a la tele, cosa que m’avorria, però ho suportava per poder estar amb ell. Va deixar de dir-me coses boniques. No. No hi va haver un dia en què em va dir que la relació s’acabava. Com el covard que és em va assenyalar sense paraules que la intimitat entre nosaltres s’havia acabat. Jo, que soc molt sensible, ho vaig captar i un dia, puf, me’n vaig anar. Però no en silenci. No –ho confesso–, no vaig mantenir la dignitat. Vaig alimentar la rancúnia.
Em vaig assabentar que m’havia estat infidel, que el seu veritable amor era el nan rus Putin
El vaig odiar tant perquè l’estimava tant. A través d’ X, amb tot el món com a escenari, em vaig desfogar, llançant-li huracans d’insults. Que ningú no ho dubti: les seves polítiques eren “una abominació repugnant”; ell mateix era un pederasta, amic de Jeffrey Epstein , i vaig demanar que comencessin els procediments de l’impeachment, per exiliar-lo de la presidència.
I després –ploro quan ho recordo–, l’estocada més dolorosa. Em vaig assabentar que m’havia estat infidel. Que el seu veritable amor, el més profund i sincer, era el nan rus Putin. Mal gust? No, molt més que això.
Per aquest motiu, i per molts més, al llarg d’aquests 25 anys no he deixat de detestar-lo. Només em consola saber –i amb això, estimats amics llunyans, m’acomiado– que avui tot l’univers pensa com jo.
Salutacions astrals, Elon Musk.